Estem familiaritzades amb les lectures divergents i conflictives que es fan sobre les crisis, en un sentit ampli (hi ha molta literatura en aquesta línia que coneixen millor altres companyes del departament). Us volia simplement compartir la meva experiència i la reacció que em desperten certes prediccions, futuribles i conjectures marcades d’aspiracionisme que s’estan fent en aquests dies en diferents àmbits i en relació amb la situació causada pel COVID-19. Algunes lectures fatalistes donen per finalitzada la presencialitat en un futur proper, com si hi hagués realment una alternativa a nivell social, una vida online com a una nova realitat que s’imposa….Ens hem vist abocades a una docència virtual, que com a opció d’urgència es pot considerar en casos extrems, o com a alternativa puntual, però que també pot formar part d’un discurs estructural que ens ha acompanyat en les darreres dècades i que alimenta la implementació de polítiques i lògiques neoliberals a les universitats públiques. La docència on-line ofereix la il·lusió de fer el mateix amb menys esforç, fal·làcia que crec que la majoria de nosaltres està patint aquests dies, juntament amb la idea de que arriba a més gent, que és més inclusiva. Això ignora la bretxa digital tan denunciada, així com l’aïllament individual dels estudiants i del professorat, cadascú a casa seva. Sense oblidar la càrrega dels costos de reproducció social a nivell individual, tant del sosteniment de la vida quotidiana, ara mateix sense el suport social de les escoles o d’altres àmbits de cures per la gent menuda i gran, les despeses en maquinàries, impressions, softwares, etc… S’ha parlat molt del teletreball en el context d’altres formes neoliberals de flexibilització (la subcontractació, l’altra gran estratègia de la universitat neoliberal) en la que les empreses terciaritzen els riscos i capitalitzen els guanys, i es pateix més en el context actual amb els nostres vectors pul·lulant incisivament envaint les nostres modernes classes online. L’ideal neoliberal d’una mà d’obra immobilitzada, fixada en les desigualtats. No puc separar aquesta nova docència de l’experiència de tancament i desestructuració de la nostra vida social, política, de la minva dels nostres drets polítics, de l’absència de les xarxes de cura i d’altres tantes aliances indispensables per al sosteniment de la nostra vida com la coneixíem (para bien o para mal)… La virtualitat se’m cau a sobre com un recordatori d’altres tantes imposicions, velles i noves, i actualment de la solitud com a base de l’existència confinada. La por que l’estat d’excepció serveixi per la naturalització, una vegada més, de noves pèrdues.
Del Sud m’he emportat el bon costum de no creure massa en les mesures col·lectives que abunden en limitacions de les llibertats en nom del benestar general, menys quan les metàfores bèl·liques estan a l’ordre del dia. Estem immobilitzades, confinades, limitades, i s’està reflectint en la nostra manera de pensar i d’estar col·lectivament. Les crítiques es rebutgen, són tatxades de raonaments darwinistes, neocapitalistes, hiperproductivistes, o bé poc solidàries… i així seguim, la denúncia organitzada s’ha fet esperar però també es comença a entreveure.
DasConfinats 